Antifragilitat

L'antifragilitat és una propietat dels sistemes en què augmenten la capacitat de prosperar com a resultat de factors d'estrès, xocs, volatilitat, soroll, errors, errors, atacs o fallades. El concepte va ser desenvolupat per Nassim Nicholas Taleb al seu llibre, Antifràgil, i en articles tècnics.^[1][2] Com explica Taleb al seu llibre, l'antifragilitat és fonamentalment diferent dels conceptes de resiliència (és a dir, la capacitat de recuperar-se d'un fracàs) i de robustesa (és a dir, la capacitat de resistir el fracàs). El concepte s'ha aplicat en l'anàlisi de riscos,^[3][4] física,^[5] biologia molecular,^[6][7] planificació del transport,^[8][9] enginyeria,^[10][11][12] aeroespacial (NASA),^[13] i informàtica.^{[11][14][15][16][17]}

Taleb ho defineix de la següent manera en una carta a Nature que respon a una revisió anterior del seu llibre en aquesta revista: "Simplement, l'antifragilitat es defineix com una resposta convexa a un factor estressant o font de dany (per a algun rang de variació), que condueix a una sensibilitat positiva a l'augment de la volatilitat (o variabilitat, estrès, dispersió dels resultats), o incertesa, allò que s'agrupa sota la denominació "clúster de trastorns"). Així mateix, la fragilitat es defineix com una sensibilitat còncava als factors estressants, que condueix a una sensibilitat negativa a l'augment de la volatilitat. La relació entre fragilitat, convexitat i sensibilitat al desordre és matemàtica, obtinguda per teorema, no derivada de la exploració de dades empírica o d'alguna narrativa històrica. És a priori".^[18]